Com he escrit Una casa a la carretera

Xafarderies i secrets

Una casa a la carretera és un relat de ficció. Res del que s’hi explica no ha passat mai a la realitat. Però tal com ocorre a la major part de les meves novel·les, es mou en un terreny de frontera que es nodreix de molts episodis, fets, personatges i espais que sí que han existit.

Referències geogràfiques

Aupeda, nucli antic

La casa rural que acaba d’obrir la nana i on s’allotja en Kàputx és un Frankenstein d’unes quantes cases, però sobretot és una casa als afores d’Aupeda, al Leberon (Oppède, al Luberon, en francès), enmig d’unes vinyes, on ja fa anys vam passar unes vacances meravelloses. Constava de l’habitatge noble, on vivien els propietaris, amables i acollidors, i hi allotjaven alguns hostes privilegiats; i un edifici annex (que havia estat una sederia) que s’havia habilitat per a apartaments. Aquesta meravella ja no existeix com a casa rural. Però el paratge encara hi és, i la gent i els plaers del bon menjar i el bon beure del país, també.

Hi ha detalls que pertanyen a altres cases que he conegut, com ca la Matilda, una casa abandonada i en ruïnes que hi ha als afores de Valls, a tocar del terme de Vallmoll i de l’antiga benzinera “Conejos”. La Matilda era una dona que vaig conèixer i tenia un munt de fills. La casa es veu des de la carretera, abans hi havia tres palmeres però se les va menjar el morrut.

També he agafat com a referència la masia de cal Tirano, a tocar de la carretera de Valls-Tarragona. L’edifici s’assembla a la sederia d’Aupeda

Aupeda

Referències històriques i literàries

La matança del juliol de 1936 de la novel·la està inspirada en els fets que van ocórrer al Bosc de Cameta, als Boscos de Valls. Ho recull la història local i ho reprodueix la Pilar Vives al seu llibre L’estiueig al Bosc de Valls. A una certa distància de ca Cameta, on van matar els homes de la família, hi van fer posar una llosa amb una inscripció que ho recorda. També he adaptat alguns detalls que en realitat pertanyen a l’assassinat de Tomàs Caylà, l’agost de 1936, al Pati de Valls.

La faca i les referències al “bandoler” la Pera s’han de buscar en una novel·la meva del mateix nom: Bandoler (Cossetània 2014). Pel que fa a la lluita clandestina, està basada en fets reals. A principis de la dècada dels setanta jo estudiava a la Universitat i vivia a Barcelona. Entre la gent que vaig conèixer que militava en organitzacions clandestines hi havia la Filipina, que prestava a tothom que li mereixia confiança un manual que es deia Les armes de guérilla, on s’explicaven els secrets de la guerrilla urbana i la manera de fabricar de manera casolana tota mena de materials. A la Universitat vam viure amb molta intensitat la persecució i detenció dels anarquistes del MIL, el consell de guerra i l’assassinat de Puig Antich. A la gent del Camp de Tarragona també ens va tocar de prop el cas del que llavors s’anomenava Heinz Chez, el pobre home que va servir de “torna” a l’escarment polític de la dictadura. No vam saber que en realitat es deia Georg Michael Welzel. Però a Valls, la companyia «Els Joglars» va estrenar l’espectacle La Torna, que vaig anar a veure.

El tema de la Guerra i tot el que se’n va derivar, que podríem resumir com a «memòria històrica», arrenca de la recerca que vaig fer per a la meva novel·la verídica El pou dels maquis (Cossetània 2013). Mentre buscava la documentació en diversos arxius i al Tribunal Militar de la Regió Tercera i intentava trobar testimonis vius, vivia a la masia on havien treballat durant mesos quatre dels maquis detinguts en la Caiguda dels Vuitanta de l’abril de 1947. Passejant per la terra, pel Tomb del Balcó, de nit, a les fosques, intentava posar-me a la pell d’aquells homes i aquelles dones que havien estat al mateix lloc molts anys abans que jo. No vull dir que els vaig sentir ni que em van parlar, perquè no és veritat, però en algun moment vaig notar que compartíem un mateix indret, amb anys de distància, i que me’ls podia imaginar al mateix lloc que jo trepitjava. Recordo que un vespre de juny, mentre escoltava com cantaven els primers rossinyols, vaig pensar que ells també els havien sentit.

La masia on he escrit el relat en una fotografia de 1938

D’aquí, doncs, la idea d’aquests morts que mai no acaben d’anar-se’n del lloc on un dia van ser. Això ja és literatura. Hi vaig jugar a la meva novel·la Perfils de Nora.

A Una casa a la carretera, hi heu trobat referències a Edgar Allan Poe, a Juan Rulfo i a les novel·les de l’exili americà que durant molts anys van formar part de la meva docència i recerca. Perquè l’aventura de l’exili del besavi d’en Wilson és la de tants exiliats que m’ho van explicar, com en Joan Galofré, quan jo escrivia El pou dels maquis, o L’Avel·lí Artís Gener, Tísner, que a Les dues funcions del circ va fer una esplèndida novel·la sobre el seu pas per la Martinica; com en Vicenç Riera Llorca a Tots tres surten per l’Ozama la va fer sobre la Dominicana; o Lluís Ferran de Pol, a La ciutat i el Tròpic va escriure uns contes magnífics sobre l’arribada dels exiliats a Veracruz. També hi heu trobat, evidentment, Boccaccio i el Decameró, que ja vaig fer jugar en una novel·la juvenil que es diu El castell del cor menjat. També hi ha les referències a una pel·lícula: Abierto hasta el amanecer (From Dusk Till Dawn), amb guió de Quentin Tarantino; en faig fer una comunicació per a un Congrés de Semiòtica!

I més coses, perquè les lectures no s’acaben mai.

Els personatges

La nana i en Kàputx són personatges de la sèrie de la Mina Fuster. El Facundo del relat està creat a partir d’un personatge real, que també es deia Facundo i vivia cal Tirano amb la seva família; era guardatérmens i es va penjar en un dels ametllers de la nostra terra, que no és gaire lluny. El vaig conèixer i era molt bon home. Però res més del que heu llegit no és veritat.

Tots els personatges d’aquesta novel·la són personatges literaris (imaginaris) i el que diuen, el que fan o el que els passa, forma part de la ficció.

Objectiu i tècnica

Vaig començar a publicar aquesta novel·la per capítols, a la manera dels fulletonistes antics, el 17 de març de 2020 i la vaig tancar el 4 de maig de 2020. L’única f inalitat d’aquesta publicació ha estat aportar distracció a les persones que estàveu confinades a casa vostra amb motiu de la pandèmia de la Covid19. Des del primer dia de l’aïllament vaig veure que cadascú, a través de les xarxes, hi abocava el que sabia fer: cançons, mims, classes de gimnàstica, tallers de cuina, performances als balcons… Jo vaig pensar que hi podia aportar un relat i que, a la manera dels personatges del Decameró, els personatges d’Una casa a la carretera s’anirien explicant històries mentre durés la fase més dura del confinament. No estava gens segura que tot acabaria quadrant i que sabria anar recollint els fils i les pistes que anava donant als capítols diaris per mantenir l’enjòlit, si no els podia revisar i canviar perquè ja els hauríeu llegit. Però els fulletonistes dels nostres temps antics també escrivien sense xarxa i tenien aquest risc, i molts el van superar amb bona nota.

Us he de confessar que m’hi he divertit molt. I que la rutina diària de saber que havia d’escriure un capítol i penjar-lo m’ha anat bé. Confio que a vosaltres, els qui heu arribat fins aquí, també hi hagueu trobat alguna mena de companyia.

Finalment, estic satisfeta que en cap moment no m’hagi sortit una autoficció (perquè no m’agraden). El relat que he anat teixint és el resultat d’un rebost molt ampli de lectures prèvies, de pel·lícules i sèries, de moltes observacions i d’aquella capacitat de joc que vaig aprendre ja fa molts anys dels aleshores joves companys d’Ofèlia Dracs. D’aquesta manera, jugant, i com feien els artistes de la Commedia dell’Arte, he posat una sèrie de personatges en un indret i els he deixat que anessin parlant i improvisant. I hem arribat fins aquí. Ara toca tancar-los al bagul i reprendre la vida. Confio que us hagi agradat la funció.

La música

Totes les obres tenen banda sonora i aquesta també. La Cel Font, que ha anat seguint la lectura diària de la novel·la, n’ha fet la recopilació en una llista de Spotify. Moltes gràcies. La podeu trobar clicant BANDA SONORA.