Xafarderies i secrets Una casa a la carretera és un relat de ficció. Res del que s’hi explica no ha passat mai a la realitat. Però tal com ocorre a la major part de les meves novel·les, es mou en un terreny de frontera que es nodreix de molts episodis, fets, personatges i espais que sí que han existit. Referències geogràfiques Aupeda, nucli antic La casa rural que acaba d’obrir la nana i on s’allotja en Kàputx és un Frankenstein d’unes quantes cases, però sobretot és una casa als afores d’Aupeda, al Leberon (Oppède, al Luberon, en francès), enmig d’unes vinyes, on ja fa anys vam passar unes vacances meravelloses. Constava de l’habitatge noble, on vivien els propietaris, amables i acollidors, i hi allotjaven alguns hostes privilegiats; i un edifici annex (que havia estat una sederia) que s’havia habilitat per a apartaments. Aquesta meravella ja no existeix com a casa rural. Però el paratge encara hi és, i la gent i els plaers del bon menjar i el bon beure del país, també.
Plou com si s’hagués d’acabar el món. Ratxes furioses de vent escabellen tres palmeres arrecerades a l’edifici principal i escampen l’aigua en remolins salvatges. Aturo el motor i em quedo quiet per un moment. Sóc davant d’una casa antiga, rectangular, de teulada en dos vessants i dues plantes altíssimes, que temps enrere havia fet de sedera, a peu d’una carretera secundària. No hi ha tanques. S’hi entra per un camí de grava que no té més de dos-cents metres. L’indret és solitari. De fet, no m’he trobat ni una ànima enlloc des de fa quaranta minuts, quan he agafat la desviació a la sortida de la ciutat. Un lloc tranquil. No hi ha ni un llum, ni un fanal, ni us gos que bordi. M’he aturat al costat d’una planta gegantina que té unes fulles amples que regalimen aigua. Potser sóc l’únic client. Ara hauria de baixar del cotxe, agafar l’equipatge i anar corrent fins a la recepció. Tinc la porta al davant. Però no puc deixar de mirar l’aigua que cau a raig i s’escorre sobre el vidre, en aque