Una casa a la carretera

Plou com si s’hagués d’acabar el món. Ratxes furioses de vent escabellen tres palmeres arrecerades a l’edifici principal i escampen l’aigua en remolins salvatges. Aturo el motor i em quedo quiet per un moment. Sóc davant d’una casa antiga, rectangular, de teulada en dos vessants i dues plantes altíssimes, que temps enrere havia fet de sedera, a peu d’una carretera secundària. No hi ha tanques. S’hi entra per un camí de grava que no té més de dos-cents metres. L’indret és solitari. De fet, no m’he trobat ni una ànima enlloc des de fa quaranta minuts, quan he agafat la desviació a la sortida de la ciutat. Un lloc tranquil. No hi ha ni un llum, ni un fanal, ni us gos que bordi. M’he aturat al costat d’una planta gegantina que té unes fulles amples que regalimen aigua. Potser sóc l’únic client. Ara hauria de baixar del cotxe, agafar l’equipatge i anar corrent fins a la recepció. Tinc la porta al davant. Però no puc deixar de mirar l’aigua que cau a raig i s’escorre sobre el vidre, en aque