Passa al contingut principal

Capítol 1

Plou com si s’hagués d’acabar el món. Ratxes furioses de vent escabellen tres palmeres arrecerades a l’edifici principal i escampen l’aigua en remolins salvatges. Aturo el motor i em quedo quiet per un moment. Sóc davant d’una casa antiga, rectangular, de teulada en dos vessants i dues plantes altíssimes, que temps enrere havia fet de sedera, a peu d’una carretera secundària. No hi ha tanques. S’hi entra per un camí de grava que no té més de dos-cents metres. L’indret és solitari. De fet, no m’he trobat ni una ànima enlloc des de fa quaranta minuts, quan he agafat la desviació a la sortida de la ciutat. Un lloc tranquil. No hi ha ni un llum, ni un fanal, ni us gos que bordi. M’he aturat al costat d’una planta gegantina que té unes fulles amples que regalimen aigua. Potser sóc l’únic client. Ara hauria de baixar del cotxe, agafar l’equipatge i anar corrent fins a la recepció. Tinc la porta al davant. Però no puc deixar de mirar l’aigua que cau a raig i s’escorre sobre el vidre, en aquesta terra on a penes plou unes escasses vegades l’any, gaudir de la meravella i sentir una mena de plaer salvatge, com una transgressió.
Són les set de la tarda d’un disset de març. Fosqueja.
La realitat de fora comença a ser un paisatge borrós. Aviat desapareixerà, engolida per la fosca d’un dels darrers dies d’hivern sense estels ni lluna, i m’hauré de moure a les palpentes sota l’aigua gelada, xipollejant pels bassals. Mou-te, em dic. I de sobte, com si algú m’hagués llegit el pensament, s’encén un rètol de neons verds encastat a la façana. «Obert fins a la matinada» diu, com en una pel·lícula dels anys noranta. L’edifici està encarat a la carretera i l’anunci, si no plogués, segur que es llegiria de lluny, capaç d’atreure viatgers engolits per la nit mentre es mouen d’aquí cap allà com ànimes damnades. El neó fa pampallugues i el vent l’assota, inclement. Sembla que en qualsevol moment pugui sortir volant. El contemplo embadalit a través de la cortina de pluja, esperant que hi hagi un contacte i peti tot. Em ve al cap una escena de El carter sempre truca dues vegades i dono gràcies de no ser jove ni atractiu, tot i que mai no se sap de què seria capaç si a la porta hi hagués la Jessica Lange amb un suèter cenyit i un parell de gots amb un culet de whisky. Whisky bo, que ja no estic per experiments.
Portes i finestres estan tancades. No es veu altra llum que la del neó i, de tant en tant, la claror d’un llamp. La banda del Faca va senyorejar la contrada des d’aquell casal durant mesos fins que de sobte, ningú no sap com, van desaparèixer sense deixar cap rastre. Ronsejo encara una mica. On deuen ser? Agafo la provisió de tabac i me la fico a la butxaca de la caçadora. No em puc quedar al cotxe, som-hi.
La casa no té internet, m’han avisat. Tant me fa.
Ara l’edifici s’ha convertit en una casa rural. Un lloc ideal per viure el confinament mentre ens passa pel damunt la pandèmia d’un virus extremadament contagiós que deixa al seu darrere un rastre de morts. Que sàpiga que no hi ha internet, va insistir la senyora de l’agència. Però jo ja n’he tret tot el que se’n pot saber per enfilar la història, d’internet. Em calen algunes localitzacions, notes d’ambient, olors, colors, les mides de les habitacions que un dia van trepitjar aquells homes foscos, sentir com si les seves ombres encara es projectessin a les parets. Només això. I temps i tranquil·litat per escriure’n la crònica.
No em cal connexió a la xarxa, tot ho duc al cap.
Per això sóc en Mateu Alemany. I per això els amics em diuen Kàputx.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Com he escrit Una casa a la carretera

Xafarderies i secrets Una casa a la carretera és un relat de ficció. Res del que s’hi explica no ha passat mai a la realitat. Però tal com ocorre a la major part de les meves novel·les, es mou en un terreny de frontera que es nodreix de molts episodis, fets, personatges i espais que sí que han existit. Referències geogràfiques Aupeda, nucli antic La casa rural que acaba d’obrir la nana i on s’allotja en Kàputx és un Frankenstein d’unes quantes cases, però sobretot és una casa als afores d’Aupeda, al Leberon (Oppède, al Luberon, en francès), enmig d’unes vinyes, on ja fa anys vam passar unes vacances meravelloses. Constava de l’habitatge noble, on vivien els propietaris, amables i acollidors, i hi allotjaven alguns hostes privilegiats; i un edifici annex (que havia estat una sederia) que s’havia habilitat per a apartaments. Aquesta meravella ja no existeix com a casa rural. Però el paratge encara hi és, i la gent i els plaers del bon menjar i el bon beure del país, també.